Image module

Josele Santiago

Divendres
27 Juliol
Image module

Allò significatiu no sempre succeeix en primer plànol. Ni tan sol dintre de camp. Els mestres del relat audiovisual s’apliquen aquest conte al planificar la posada en escena. Josele Santiago també. Per aixó s’aventura més enllà de l’ombria per a construir la seua narrativa, endinsant-se en zones que requereixen un enfocament musical i líric molt determinat. “Transilvania”, quint àlbum a nom del madrileny, és altra mostra del seu coratge creatiu.

L’obra de Josele –per conta pròpia o con Los Enemigos– forma part d’una tradició ja secular. Ell l’ha estudiat en profunditat, cultivant en els seus exigents solcs al llarg de més de tres dècades amb notable resultat. El caso es que al nostre home el cos li demanava un canvi de registre. La idea de gravar amb altres premisses sonores junt a Raül Fernández “Refree” rondava des de temps enrere. Així que dit i fet.

En tardor de 2016, Josele i Raül començaren a registrar “Transilvania” al estudi que aquest últim te a la Ciutat Comtal. La prefectura al pont de comandament segueix sent de les cançons, però l’uniforme que llueixen sembla molt diferent de l’habitual. En aquelles sessions casolanes domina el tarannà lúdic i prospectiu. Hi ha indagació, provatura i troballes valuosos. Que ningú s’espanti. Estem davant d’un disc que preserva l’essència de l’autor, encara que ofereix una perspectiva diferent sobre la seva música, renovada i tonificant. Un disc de rock, en qualsevol cas.

Acabat el treball en Estudi Calamar, Josele i Refree es van reunir amb Xarim Aresté (guitarres) i la seva portentosa banda -Ricard Sohn (piano i teclats), Miquel Sospedra (baix), Ermengol Mayol (bateria) – en un entorn completament diferent. La Casamurada és una masia gairebé mil·lenària reconvertida en estudi, idònia per gravar en directe i sense aclaparaments, subratllant la contrastada textura de les noves composicions. Cançons al màxim de gra, com el potent blanc i negre d’Álex Rademakers, autor de les fotos que il·lustren el feix i el revés de l’àlbum.

La plàcida gestació del disc tampoc ha de cridar-nos a engany. “Transilvania” és un treball inquietant que reflecteix el convuls estat de les coses. Depredació, fanatisme i confusió en un context social, polític i econòmic dominat per El Mal. La lluita nècia, el tots contra tots i contra tot. Por i fàstic en els primers anys del nou segle. Decepció. La nàusea està de tornada i sembla que no té pressa per marxar.

Qui hagi seguit la imponent trajectòria de Josele Santiago sap que és un compositor preclar. Un artesà que prefereix negar la engalipadora major del talent per encomanar-se a una virtut més terrenal. La paciència. Ell té molta quan el que està en joc són les cançons. En aquesta ocasió, han passat el tall 12. Són del seu pare i de la mare, per això “Transilvania” té un rang dinàmic tan ampli i, al mateix temps, una sorprenent coherència interna. En l’àlbum trobem rastres de Francisco Casavella i de Jules Verne. De la música popular brasilera i del blues rural. De “Spotlight” i de “La Profecia”. Del soul del sud i del flamenc. Fins i tot es fa notar l’empremta d’aquells mesos de treball al costat dels Very Pomelo d’Aresté fa algunes temporades.

Quan parlem de Josele, ho fem d’un escriptor amb veu pròpia. Fascina aquest domini de l’art menor, el vigor que irradien algunes estrofes escanyolides, el propòsit amb què es col·loquen els signes de puntuació i el to general d’unes lletres en permanent conflicte amb la trivialitat, que aborden assumptes de escarpada orografia sense rendir-se a l’evident ni enfangar-se en l’abjecció.

L’expressió artística amb veritable pes específic convida a plantejar preguntes i suggereix algunes respostes. I no aparta la mirada ni passa de llarg davant la realitat, per molt desagradable que aquesta sigui. Josele Santiago -guitarra, quadern i boli en ristre- segueix disposat a aixecar acta en les seves cançons d’aquells successos que solen escapar dels radars convencionals. S’imposa escoltar-lo. Músics com aquest n’hi ha pocs.

més grups